2011/02/22

Manuel Baixauli: 'O Camps o democràcia'

Manifest personal' de l'escriptor de Sueca contra el tancament de TV3:

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente de tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política, és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta la vida privada.

La situació dels valencians durant aquests últims anys, me l’he mirada, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no hi cap ací.

En saber cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat a dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja ets a dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja som a dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Dijous, mentre els veien, la pantalla es tornà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Moguem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

2011/02/18

Tanquen definitivament tots els repetidors de TV3 al País Valencià.

La Generalitat Valenciana, a base de multes, a aconseguit tancar tots els repetidors i que TV3 deixe d'emetre al País Valencià. Acció cultural ha segut la institució que ha estat lluitant fins ara per que la cadena catalana pogués veure's a terra nostra, però la Conselleria de Justícia li ha impost una nova sanció de 120.000 euros i una multa mensual de 60.000 euros, un cost que ACPV no pot suportar (l'associació cívica ja deu 680.000 euros en multes)

I així és com des del Govern Valencià intenten enfonsar a aquells que demanen respecte per la identitat autòctona, que lluiten per exportar una cultura eficient i cuiden la llengua pròpia.

El més vergonyós de tot és que aquest Govern te com a televisió autonòmica una cadena que, a més d'un deute impagable i, no perquè s'han gastat diners realitzant una televisió de qualitat! es coneguda per la emissió de programes fem, informatius ridículs i coproduccions absurdes. I que ha més, a contribuït de bon grat en enfonsar l'empresa audiovisual d'aquesta comunicat.

* * *

Según fuentes de ACPV, la situación es "límite", ya que en caso de no abonar las sanciones antes del día 20 las cuentas y los bienes inmuebles de la asociación cívica pueden ser embargados. Además, corren peligro la veintena de los puestos de trabajo del Octubre Centre de Cultura Contemporánea, un contenedor cultural en pleno centro de Valencia, o la red de casales Jaume I repartidos por toda la geografía valenciana. También la supervivencia de iniciativas impulsadas desde ACPV, como la histórica revista "El Temps". "Estas multas no son solo el cierre de las emisiones de TV3 si no que puede ser el final de ACPV", lamentaron.

Font: Diari Levante

2011/02/04

Revolución social en el norte de África y el Próximo Oriente (Agenda):

Agenda:

5 de Febrero:
Siria, "Revolución Siria" grupo creando en Facebook, proclama una marcha para esta semana. El objetivo es obligar el cese del presidente Bashar Asad. Más de seis mil personas confirmaron su participación mediante esta red social. El régimen ha respondido bloqueando Facebook.

12 de Febrero: Marcha masiva en Argelia, el objetivo es exigir reformas económicas y el final del estado de excepción en el que vive el país. Hace dos semanas, las manifestaciones sólo fueron reprimidas con la detención de más de un millar de personas, pero eso no amedrentó a los jóvenes: el pasado fin de semana, otras 10.000 personas salieron a las calles. Para el día 12, jornada festiva, se esperan muchos más.

15 de Febrero: Emirato de Bahrein: los activistas preparan protestas públicas según se está anunciando en Twitter. Su monarca, Hamad bin Isa al-Khalifa está buscando como calmar la población.

17 de Febrero: Libia, grupos civiles han convocado por Internet a una manifestación contra la injusticia y la corrupción del régimen de Muammar Gaddafi.

20 de Febrero: Miles de jóvenes marroquíes se han organizado a través de la red social Facebook, para llevar a cabo el próximo día 20 de febrero "un levantamiento" nacional en el que dicen que se pedirá una Constitución democrática.

Síntesis: Primavera árabe

¿Primavera árabe?

Hoy "Día de la despedida", en Egipto. Vamos a hacer un repaso de lo que esta pasando en menos de un mes, en el norte de África y oriente medio. La población se alzan contra los regímenes autoritarios que hasta hace muy poco parecían inquebrantables. Son muchos años de opresión, despotismo, corrupción, diferencias sociales y, la subida del precio de los alimentos ha sido el detonante que ha impulsado la gente a echarse a la calle.

Empezó en Túnez, la gota que colmó el vaso fue la inmolación de Mohamed Bouazizi, un verdulero a quien la policía había incautado el carro con el que trabajaba. Símbolo de la hambruna y la pobreza en este país, con este acto se inició la "Revolución del jazmín" y con ella la población ha conseguido derrocar el dictador Ben Ali y empezar la transición hacia la democracia.

La revolución de Túnez se extendió a:

- Egipto: El mundo esta pendiente de Egipto. La población lleva varias semanas pidiendo la dimisión de Hosni Mubarak, que después de 30 años en el poder y la promesa de que no se presentará a las próximas elecciones, se aferra al poder. Las protestas se han recrudecido, los enfrentamientos con los simpatizantes del presidente han aumentado el número de muertos y heridos. Aumentan los saqueos, presos fugados de las cárceles, ataques contra la prensa internacional y EEUU empieza a mediar en el país.

- Argelia: El país más poblado del Magreb dónde la edad media de la población son 26 años. En este país se han vivido los enfrentamientos más violentos pero la revolución menos masiva.

- Libia: Muamar el Gadafi está en el poder desde el golpe de estado de 1969, las reivindicaciones se concentran en los puntos más poblados y, tal vez son las que menos han trascendido).

- Yemen: La población yemení pide la cesión inmediata de su presidente Ali Abdullach Saleh -que ya ha prometido que no se volverá a presentar a las elecciones de 2013.

- Jordania: El Rey Abdalá II renunció al poder cuando empezaron los primeros altercados.

- Marruecos: el país más estable. Mohamed VI ha prometido subvencionar alimentos y artículos de primera necesidad, aún así, la gente empieza a salir a la calle.

- Las autoridades palestinas temen que las protestas de Túnez se contagien a Gaza y Cisjordania, las autoridades han intentado cortar de raíz las manifestaciones. Las fronteras del norte y sur de Israel son inestables. Arabia Saudí, además de ser una zona petrolífera está gobernada por una de las monarquías más arcaicas y con las libertades más coartadas basada en la interpretación más radical del Corán.

"El día de la ira"
. La población se lanza a la calle masivamente (y de forma pacífica en la mayoría de los casos) para pedir la renuncia inmediata de los dictadores de cada país.



Manifestaciones