2008/08/04

Biografia de Francisco Camps

blogfranciscocamps.jpg

El País Valencià que ha edificat el senyor Camps es avui una Comunitat Autònoma que aguanta l’alè tot esperant l’impacte de la crisis de la construcció. Efectivament, l’etapa de govern del PP ha desballestat l’estructura econòmica del territori. La Generalitat Valenciana s’ha limitat a observar com s’enriquia una minoria gràcies a l’espectacular creixement -i abús- del sector del maó i al mateix temps, ha obviat la davallada de totes aquelles activitats econòmiques tradicionalment capdavanteres, fins i tot, arribant a l’extrem de perdre el lideratge en exportacions de sectors tan pròpis com el de la fabricació de mobles. En els tretze anys que el Partido Popular es troba al capdavant del govern de la Generalitat Valenciana són ben pocs els qui recorden cap iniciativa encaminada a incentivar, potenciar o recolzar a la petita i mitjana empresa valenciana.

La política valenciana, per tant, s’ha fonamentat en l’anomenada “política d’aparador” que, electoralment s’ha comprovat el seu bon rendiment electoral. El desenvolupament d’esdeveniments i infraestructures faraòniques (tan cares com excesives) és l’espectacular aval amb el que arriba a Francisco Camps a la seu del Partido Popular a Madrid. Darrera d’aquesta imatge de triomfador s’amaga també la d’un personatge abonat a l’anti-catalanisme. Seguint les instruccions de Madrid i en una terra convenient sembrada, el conflicte lingüístic s’ha barrejat amb la reclamació de l’aigüa de l’Ebre, el boicot al cava i qualsevol altre acció d’aquesta mena. Enlloc de treballar per resoldre els problemes dels ciutadans, l’única solució que el polític valencià ha aportat han estat frases com ara “cuando gane Mariano Rajoy, llegará el agua del Ebro“, mentre clamava per ser el govern autonòmic més fidel a l’estat optava per no aplicar el que s’aprovava a Madrid (llei de dependència) o estendre la queixa continua contra les concessions a Catalunya reflectida repetidament en diversos titulars de premsa com ara “Los socialistas dan a Cataluña aquello que niegan a Valencia“.

Ningú no pot negar que Francisco Camps és un home intel·ligent. El seu progrès en la política valenciana -i ara amb el seu salt a l’escenari nacional-, així ho demostra. Però a part d’homes llestos, aquest país necessita els polítics que arribin a acords per millorar la vida dels ciutadans sense distincions d’orígens, a responsables que aportin més del que s’espera d’ells i que, per sobre de tot, uneixin -fins i tot als seus contraris- més que els que accentúen les diferències, i en aquest sentit, Paco Camps, no dona el perfil.

Tal volta, el que estàs buscant és:

Biobrafia no oficial de Francesc Camps

Imputació en la Trama Gürtel

A Camps lo juzgará su buen i más que íntimo amigo Juan Luis de la Rúa, presidente del Tribunal Superior de Justicia de Valencia.

2008/07/27

Hispània Romana

Conquesta militar en tres grans etapes:

1)218 – 170 a.C
Ocupació del litoral mediterrani (coincideix en la 2aG Púnica)
l’objectiu era destruir Hannibal
acabaren explotant a les tribus sotmeses i creant federacions

2)Segona meitat del S.II a.C
Penetració en la Meseta
enfrontament entre romans i pobles ramaders:
- Lusitans, pobladors de la meseta sud, 147 – 139 a.C.
- Arèvacs, 153 – 133 a.C.: campanya de Publi Corneli.
- Pobladors de l’Alt Duero, Jalón i, en un temps, les Balears

3)29 – 19 a.C
Campanya de l’Emperador August i el General Agripa
Submissió de la franja cantàbrica. No s’aconsegueix la romanització d’esta zona però si que es controlà relativament.
Ocupació mitjançant campaments militars i és d’on treuen els esclaus.

Característiques de la romanització:
- Economia colonial: Les fonts bàsiques de riquesa són l’agricultura, mineria i menuda indústria urbana (de l’oli, peix i espart). Les principals aportacions: la xarxa viària, el tràfic marítim i la unitat monetària: denari de plata.

- Unificació politico-cultural:
[fonament del concepte de romanització]

Geogràficament:
- 197 a.C, durant la CONQUESTA. 2 províncies:
Ulterior, vall del Guadalquivir
Citerior, vall de l’Ebre i la franja Mediterrània

- 14 a.C, amb el manament d’August. 3 províncies:
Bètica, Lucitània i Tarraconense

- 297, amb el manament de Dioclecia. Divisió de la província
Tarraconense en Tarraonense, Galecia i Cartaginese
i la Baleàrica

- Ciutats i ciutadans aconsegueixen el dret i organització romana: ius romanum

- Unificació lingüística: Comença a desapareixer la llengua celta, indoeuropua i iberica, síntrodueix el llatí vulgar.

- Religió: Divinització del poder estatal i la unitat de l’imperi. Culte a l’emperador. Barreja formada per la mitologia greca evolucionada, cultes orientals de la deesa egípcia Isis i el deu persa Mitra i Cristianisme: l’església començà a estructurar-se al segle III i el primer concili es dona a principis del segle IV.

- Art romà: És utilitari, basat en l’arquitectura i d’influència greco-hel·lenística.



Evolució i fi de la romanització; Hispània visigòtica:
- Segle V, invasions germàniques:
- 409, arriben sueus vàndals i alans
- 411, primera entrada dels visigots com a federats romans, sotmeten als
anteriors.
- 507, els visigots, vençuts a la Gal·lia s’estableixen a Hispània.

No es dona cap canvi respecte l’estructura socio-econòmica del baix imperi romà. Destacaríem: la importància del latifundi i la diferència social entre una minoria nobiliària i la majoria de pagesos humils. S’inicien els sistemes transhumants.

Integració social és dona en dues fases:
- La conversió dels visigòtics arrians al cristianisme ortodoxe.
Conversió de Recaed, 589 en ocasió del III Concili de Toledo
- La unió jurídica: Liber ludiciorum, 654
Codi Euric per als visigots i el Breviari d’Alaric II per als hispans.

L’art, d’influències bizantines, solament es veu representat en alguna església rural, la cultura en general, és pobra durant aquesta etapa.

2008/07/22

Prehistòria Pre-Hispània

- EDAT DE PEDRA
- PALEOLÍTIC
- INFERIOR: 2.000.000? – 100.000 a.C.
- MITJÀ: 100.000 – 35.000 a.C.
- SUPERIOR: 35.000 – 10.000 a.C. (última glasciació)

- MESOLÍTIC: 10.000 – 5.000 a.C. [art rupestre llevantí]

- NEOLÍTIC: 8.000 a.C. a Palestina
- 4.500 – 3.500 a.C a la Mediterrània

- ENEOLÍTIC: revolució metal·lúrgica: 3.500 a.C
- 2.340 a.C.: Los Millares


- EDAT DEL METALL (Bronze i Ferro)
Correspon a les grans colonitzacions:
- COLONITZADORS FENICIS (comercial) 1.100 a.C
- COLONITZADORS GRECS (comercial, però)
- 535 a.C.: enfrontaments entre grecs i cartaginesos
- 580 a.C.: fundació d’Empúries
- COLONITZADORSCARTAGINESOS
- VII a.C.: comercial
- III a.C.: militar, coincidint amb les Guerres Púniques (Roma)

INDÍGENES:
- TARTESOS: ocupaven l’eix central fins la vall del Guadalquivir.
Foren destruïts en el VI a.C. en una ofensiva militar púnica.

- IBERS: fenomen cultural que naix durant el neolític. Ocupaven gran part de la península fins els Pirineus i foren els descendents dels pobladors neolítics mediterranis en contacte amb els fenicis i grecs.

- CELTES: establerts a Catalunya i les valls de l’Ebre, Duero i Jalón.

- TRIBUS I CLANS més salvatges que ocupaven Meseta i Cantàbria.

2008/07/20

Nibelungos

El Cantar de los nibelungos es un poema de la Edad Media, escrito sobre el siglo XIII, anónimo, de origen germano, dividido en 39 cantos.

Este cantar de gesta reúne muchas de las leyendas existentes sobre los pueblos germánicos, mezcladas con hechos históricos y creencias mitológicas que, por la profundidad de su contenido, complejidad y variedad de personajes, se convirtió en la epopeya nacional alemana, con la misma jerarquía literaria del Cantar de mío Cid para España o el Cantar de Roldán en Francia.

En el Cantar se narra la gesta de Sigfrido, quien valiéndose de ciertos artificios consigue la mano de la princesa Krimilda. Sin embargo, una torpe indiscreción femenina termina por provocar una horrorosa cadena de venganzas. El traidor Hagen descubre que Sigfrido es invulnerable por haber sido bañado con la sangre de un dragón, salvo en una pequeña porción de su espalda, donde se depositó una hoja de tilo y la sangre no tocó su piel. Aprovechando este punto débil le mata a traición en un arroyo. Krimilda se refugia entonces en la corte del rey Etzel y deja pasar el tiempo, hasta que en un banquete convocado por Etzel, Krimilda consigue que su propio pueblo sea eliminado a traición. Tanto Hagen como la propia Krimilda fallecen en la espantosa carnicería subsecuente.

[+INFORMACIÓN: Wikipedia]

El compositor alemán Richard Wagner se inspiró en alguna medida en este poema épico y en la tradición mitológica germánica y nórdica para componer la tetralogía operática Der Ring des Nibelungen ("El anillo del nibelungo").

El Anillo lo componen cuatro obras; un prólogo y tres jornadas tituladas "El Oro del Rhin", "La Walkyria", "Sigfrido" y "El Ocaso de los Dioses".

Su gestación duró 28 años, desde 1848 con los primeros esbozos hasta la representación completa de las cuatro obras en 1876 en el teatro creador por el compositor en Bayreuth.

[+INFORMACIÓN: Wikipedia]

2008/07/10

Biografia d'Eduardo Zaplana

Eduardo Zaplana Hernández-Soro és un polític murcià que fou el segon president de la Generalitat Valenciana de la nova etapa autonòmica. Va estar al càrrec des del 1995 fins al 24 de juliol de 2002. Destacà dins dels governs de José María Aznar com a ministre de Treball (2002) i portaveu del Govern Espanyol (2003).

Va néixer el 3 d'abril de 1956 a la ciutat de Cartagena. Va estudiar dret a la Universitat de València entre 1975 i 1979, i posteriorment a la Universitat d'Alacant entre 1982 i 1984, en la qual es va llicenciar.

Va iniciar la seva activitat política en la Unió del Centre Democràtic (UCD) entre 1977 i 1982, esdevenint membre del Gabinet Tècnic del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions sota la presidència d'Adolfo Suárez González. L'any 1990 va ingressar al Partit Popular i el 1991 va ser elegit alcalde de Benidorm gràcies al vot d'una trànsfuga del PSPV. Des del 1991 fou diputat al Parlament del País Valencià, càrrec que va mantindre fins el 2002. El 1995 va ser candidat del PP a la Presidència de la Generalitat Valencia, aconseguint guanyar les eleccions per majoria simple i realitzant un pacte amb Unió Valenciana, on el candidat d'aquesta formació, Vicent González Lizondo, es convertí en president de les Corts Valencianes. L'any 1999 va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions autonòmiques i va renovar el seu mandat com a President.

Durant el seu govern es va tractar de promocionar la imatge del País Valencià com a destinació turística, amb costoses campanyes de publicitat i amb una forta inversió pública per a la creació del parc temàtic Terra Mítica que afectà també a les principals caixes d'estalvis valencianes i dugué a un dèficit creixent l'administració valenciana, especialment pel que fa al deute públic del Canal 9.

El 10 de juliol de l'any 2002 fou nomenat Ministre de Treball i Seguretat Social, per la qual cosa hagué de renunciar al seu a la Presidència del País Valencià, cedint aquest càrrec a José Luis Olivas Martínez. Així mateix José María Aznar el nomenà Portaveu del Govern el 3 de setembre de 2003.

Sense abandonar el seu escó al Parlament del País Valencià fou nomenat senador al Senat espanyol en representació d'aquesta cambra, càrrec que ocupà fins a les eleccions generals de 2004, en les quals aconseguí l'acta de diputat al Congrés de Diputats i es convertí en el portaveu del Partit Popular a l'oposició.

El 2008 abandonà el seu càrrec de portaveu arran de la nova derrota del Partit Popular a les urnes, i poc després s'acomiadà del seu escó per esdevenir director de Telefónica.


El Pollastre de Cartagena; Blog de Jonsa (2004-12-13)

La seva primera aparició estel·lar es produí en el conegut com a Cas Naseiro, un presumpte cas de finançament irregular del PP mitjançant negocis immobiliaris fraudulents i que agafa el seu nom de Rosendo Naseiro: responsable de finances del Partit Popular l'any 1989. Al cas es van veure involucrats als càrregs del PP, com el nostre amic, però tot va acabar bé per ells: sense ningú a la presó i amb greus atacs del Partit contra el jutge i el fiscal del cas.

El 28 de novembre de 1989 la Brigada Policial de Estupefaents de València sol·licita autorització judicial per a intervenir el telèfon de Rafael Palop Argente, per un presumpte delicte de tràfic de drogues. Les escoltes descobreixen delictes diferents als esperats al grabar conversaciones entre el fill de Rafael Palop, Salvador Palop Martínez (regidor del PP), i diferents membres del PP. S’escoltaren converses fins l’11 d’abril de 1990, havent-se grabat 5.240 trucades, de les quals 50 s’incorporaren al sumari del cas.

Les grabacions incluïen converses de Salvador Palop amb membres del Partit Popular com Ángel Sanchis (diputat del PP), Arturo Moreno (vicesecretari general del PP per assumptes electorals), Eduardo Zaplana (president del PP d’Alacant i posteriorment Alcalde de Benidorm gràcies a la pràctica del transfuguisme), José Luis Olivas (regidor del PP a l’Ajuntament de València, després durant uns dies President de la Generalitat Valenciana), etc...

Reprodueixo un fragment de la conversa entre Salvador Palop i Eduardo Zaplana, de l’11 de febrer de 1990, prou explícita per conèixer el veritable caràcter d'aquest gran supervivent.

Edu (Zaplana): Tú, como si lo tuvieras eso ya adjudicado, ¿no?.

Boro (Palop): Sí.

Edu: Y entonces le dices, bueno, yo una comisioncita. Le pides dos millones de pelas o tres, lo que quieras.

Boro: Bueno, le pido más.

Edu: ¿Eh?, lo que te dé y me das la mitad bajo mano.

Boro: Pues si tenemos que repartir, joder...

Edu: Y yo le digo: págale el contrato a este chico que...

Boro: Si tenemos que repartir, macho... tenemos que pedirle un poco más.

Edu: Claro, un poquito más. Yo es que no sé lo que vale el solar ni nada.

Boro: Yo se lo explicaré.

Edu: ¿Eh?. Ya se lo explicarás tú y le sacas la pasta. Y te contaré, mantén en secreto lo de Sevilla, ¿eh? El miércoles te llamo y te cuento lo de Sevilla.

Boro: Bueno, claro que sí.

Edu: Me voy a que me lo expliques. A ver cómo puedo... Voy con un plantemiento fácil. Me sentaré a comer con él y le diré a ver cómo puedo yo rascar aquí.

Boro: Claro.

Edu: Así, pura y simplemente, ¿eh? Que me dé diversas opciones y me quedo con la más fácil. Pero me tengo que hacer rico porque estoy arruinado, Boro.

Boro: ¿Si?, ¿cómo ha sido eso? Estás trabajando como un cabrón.

Edu: Estoy trabajando mucho, pero estoy arruinado.

Boro: ¿Y eso?

Edu: Me lo gasto todo en política. ¿No ves que no tengo sueldo como tú? Que cobras de lo que trabajamos todos los españoles.

Boro: Claro.

Edu: Pues eso es lo que pasa. ¡Ay...!, tengo que ganar mucho dinero, me hace falta mucho dinero para vivir. Ahora me tengo que comprar un coche. ¿Te gusta el Vectra 16 válvulas?

Posteriorment aquest senyor va esdevenir President de la Generalitat Valenciana, tot i que aquest no era pas el seu objectiu final. Només veia aquest càrrec com un trampolí·lí per accedir a algún càrrec a la capital, quan el seu Partit assolís el poder. Dins d'aquesta època es produeix l'absorció per part del PP dels arguments més baixos del blaverisme: el secesionisme lingüístic, l'anticatalanisme, el regionalisme més pueril... això si sense parlar ni una frase en el valencià que distingint-lo malaltíssament del català, deia defensar. Exemple patètic d'un immigrant no integrat a la terra d'acollida. A més també converteix el País Valencià, perdó la Comunidad Valenciana, és un dels paraïsos de l'especulació immobiliària i del negoci brut. Recordem Terra Mítica, actualment en situació concursal (nova denominació de la quiebra) o el Mausoleu que es va construir a la ciutat de València, anomenat Ciutat de les Arts i les Ciències. La seva vanitat és absoluta, s'opera la sotabarba per millorar la seva broncejada i jovenil aparença.

Finalment després d'esperar potser massa, en el segon govern d'Aznar apareix a la llibreta blava del President. El seu somni s'ha acomplert en part, ja que fins i tot s'arriba a acostar a la cadira succesòria. El seu succesor al País Valencià, José Luís Olivas, només esdevé un ninot de falla, controlable i succeit per Francesc Camps, digueu-li Francisco (Vicent Partal dixit), que amb el temps esdevindrà l'enèmic aferrissat del nostre amic Zaplana. La seva gestió com a Ministre de Treball i Assumptes Socials no pot ser més desastrosa, ja que és a ell qui li toca portar a terme les reformes més tenebroses del conservadurisme popular, després de defenestrar al Ministre Aparicio, obligat a defensar un Decret en el què no creia en el més mínim. En la seva tasca de portanveu del Govern espanyol, succeint al portanveu Cabanillas, famós per negar a primera hora del matí l'existència d'una vaga seguida ampliament, continua desenvolupant la seva faceta més fatxenda, soberviosa i prepotent que no l'abandonarà mai.

Podem recordar quan fou portanveu del grup Popular al Congrés i participà en la Comissió encarregada de la investigació dels sucessos de l'11 de març on aplicà les seves armes habituals: sobèrbia, ira, mala educació, xuleria, mentida, tergiversació, enbolic, etc.. quedant en verdadera evidència davant del nivell de la resta de comissionats (Recordem la imatge de les víctimes declarant mentre ell llegia el diari i bromejava aliè a tot el dolor del moment).


Acudit de Ferreres, aparegut al Periòdico de Catalunya

Baixa Edat Mitjana, 400-800

L'Imperi Romà queda totalment descompost en tres grans regions:

1.-L'Imperi Bizantí, amb capital a Constantinoble, des d'on es cristianitzaran els pobles eslaus i evolucionarà l'Església Ortodoxa.

2.-El Regne Germànic de Carlomagne format per l'actual Alemanya Occidental, Benelux, França i Itàlia. L'Església Cristiana Occidental.

3.-Els Califats Musulmans vinguts de l'Islam que s'extenen per Siria, Palestina, Persia, Mesopotàmia, Egipte, el Nord d'Àfrica i l'Emirat de Córdoba.

Les Grans invasions del segle quart acabaren de desfer l'ordre de l'Antiguitat. Huns, godes, vàndals i visigots es reparteixen les províncies romanes.

2008/07/05

Roma, 753 A.C-325

Roma fou fundada en l'any 753 A.C. pels bessons Ròmul i Remo (que foren abandonats en nàixer i amamantats per una lloba). Fins el 510 A.C. la ciutat fou governada pels reis etruscs i durant dos segles es dedicà a conquerir els seus voltants. Entorn el 200 i el 300 A.C. s'enfrontà als cartaginesos i a Aníbal en dues guerres nomenades Guerres Púniques.

El Senat era l'organisme suprem que manava sobre la ciutat. Els senadors era nomenats de forma vitalícia pels magistrats. Els censors velaven per les normes socials i administraven els imposts. Els caps de policia vigilaven l'ordre públic. I els pretors s'encarregaven de la justícia.

Una capa social de gent molt rica monopolitzà els càrrecs públics mentre que el poble s'empobria. Com a conseqüència una lluita de classes i en uns anys els enfrontaments esdevenen una Guerra Civil que acaba convertint a Cèsar en el sobirà absolut, el final de la República i el començament de l'Imperi.

Roma converteix tots els territoris conquerits -Cartago, Ibèria, Grècia, Asia Menor, Siria i Egipte- en les seues províncies, on cobra tributs, desenvolupa el comerç i exporta la seua forma de vida.

Cèsar, Bruto, Marco Antoni, Cleopatra, August, Cal·lígula, Neró... A partir de l'any 180 es produeix una gran crisi lligada a la pèrdua de les llibertats ciutadanes, l'empobriment de les ciutats i la transformació dels arrendaments agrícoles. Cap a meitats del segle quart Constantí El Gran es converteix al Cristianisme... i amb tot açò estem a punt d'encetar l'Edat Mitjana.